Com que les entrades van sortint tal com les posem, una damunt les altres, creiem que és més pràctic entrar mitjançant les pestanyes superiors, perquè l'hem estructurat de manera temàtica.


Recordeu que les paraules resaltades en un color diferent son enllaços directes a temes d'interès, o a la entrada que busqueu. Cliqueu a sobre de la paraula.


Gràcies per les vostres aportacions, comentaris, fotografies i preguntes. Tot serà benvingut.


M. Lourdes i Josep Miquel Giribets Arnal.


Motoritzat

Les motos el vàren seduir i, donat que era tot un esperit aventurer, els estius de 1957, 1958 i 1959, durant el seu periode vacacional, va recòrrer Europa en moto. Ni GPS, ni coneixement d'idiomas, ni reserves prèvies, ni assistència en carretera.... avui en dia és impensable però ell ho va fer.

França, Suissa, Alemania, Austria, Bèlgica, Itàlia, Holanda...

Basant-nos en les postals que enviava als seus pares i que hem trobat en una caixa plena de cartes, fotografies, postals i un llarg etcètera, hem pogut reproduir bóna part del viatge de 1959:

20 de juliol: arribada a Perpignan
23 de juliol: Ginebra
25 de juliol: Zurich
28 de juliol: Viena
31 de juliol: Klagenfurt, Àustria
1 d'agost: Venècia
3 d'agost: Milà

Aquí podeu veure la postal que va escriure desde Venècia. A sota us posem el text perqué us sigui més fàcil llegir-lo.





Queridos padres: Ya estoy en Venecia, ya he visto todo lo más importante, ya me he paseado en góndola y he visto todo lo que hay que ver, y estoy muy cansado de tanto andar. Quería quedarme un día más aquí pero mañana ya marcharé pues me cansaría mucho para ver otra vez lo mismo. Iré a Génova pero seguramente pasaré por Milán.
Aquí en Venecia es una locura de gente, las hay de todo el mundo. Además te roban los cuartos, ayer pagué la quintada, pues tomé una cerveza sentado en la plaza de San Marco y me cobraron 50 pts, y todo es así si no vas con cuidado, ahora ya procuro asegurarme donde pongo un pie.
Bueno, ya os volveré a escribir por el camino que seguramente será la última.
Os recuerdo
José

Chrysler 150 GT

Comencem el detall dels vehicles que van passar per les seves mans.

A finals de 1977, en Josep va decidir que el Renault 12 havia donat tot el que li quedava i va a començar a rumiar quin cotxe l'havia de substituir.

Influenciat per mi, en Josep Miquel, vam anar tots plegats a l'antic concessionari de Chrysler España S.A., TALLMAR, a veure per primera vegada en directe un cotxe que deien que era revolucionari, el que havia estat premiat a Europa com "Coche del Año 1976": el Chrysler 150.

Es tractava d'un model semi-break, de dos volums i mig, amb una línia molt moderna i versàtil, a l'hora que molt pràctica: els seients posteriors es podien fer desaparèixer, permetent un volum de càrrega de 1400 dm3.

Tammateix equipava gadgets que, en aquella época, estàven reservats a models de luxe (Mercedes, BMW,...), com ara els vidres elèctrics anteriors, els neteja fars davanters i l'eixugavidres posterior.

Obviament, després de la visita a TALLMAR, la decissió ja estava presa. El 31 de gener de 1978, vam anar al concessionari MASTERDIESEL a recollir el nou cotxe.

Ens vam decidir, i ho poso en plural perquè jo vaig participar activamente en la decissió, per la versió GT, en color verd metalitzat i amb el tapissat interior en velour de color negre. A l'equipament de sèrie li vàrem afegir l'aire acondicionat, el radiocassette i els fars antiboira davanters.

El motor era el ja conegut 4 cilindres de 1.442 cm3, que erogava 85 CV de potència màxima. Això li permetia agafar 166 km/h de velocitat màxima, amb un canvi manual de només 4 velocitats.

Ens va donar servei fins el 18 de juliol de 1986, però no el vam fer fóra de casa encara: el vaig heretar jo i el vaig fer servir durant més de dos anys, fins el 10 de novembre de 1988, dia en el que ens va deixar per sempre.

Aquí van unes fotos d'ell. La segona es correspón a un petit incident que vaig tenir jo.

 
 
Lancia Thema i.e.turbo

A finals de 1985, vam començar a rumiar quin cotxe havia de substituir el Chrysler 150 GT.

La recerca em va tocar a mi, com no. Vaig posar sobre la taula diversos models: Volkswagen Passat, Renault 25, Audi 90, Alfa Romeo 90, Mercedes 190 i Alfa Romeo 75.

Aquest últim semblava el candidat ideal. Acabava de sortir al mercat espanyol i disposava d'una versió amb motor 2.5 V6 amb injecció electrònica, anomenat "Quadrafoglio Verde", que erogava 156 CV de potència màxima. Una autèntica macchina italiana.

El vam anar a veure al concessionari i semblava que aquest seria l'escollit. Però llegint una revista del motor de la época, vaig descobrir un model impressionant. L'hi ho vaig comentar al pare i el vam anar a veure, a un antic concessionari Lancia del carrer Balmes.

Les paraules textuals del pare van ser: "ja tenim cotxe". Es tractava del Lancia Thema, un vehicle de gama alta de la marca italiana Lancia. El model era espectacular en quant a disseny i l'elegància italiana es feia palesa a l'interior, ón tot el tapissat era en teixit Alcantara beige, signat pel dissenyador italià Ermenegildo Zegna.

La passió italiana es reflectia en les mecàniques disponibles. El motor més senzill era un 2.0 amb injecció, de 120 CV de potència màxima. La versió més prestacional equipava el mateix motor però amb un turbocompressor amb intercooler i obervoost, que estiraven la potència fins els 165 CV. La versió de representació muntava un 2.9 6V de 150 CV i amb canvi automàtic. Finalment, existia la versió turbodiesel, el cotxe diesel més potent del món en aquella època (100 CV).

El pare es va decidir per la versió més bàsica, la de 120 CV, però per problemes de distribució no podien rebre cap unitat fins passats uns mesos. En canvi, disponien en stock d'una unitat de la versió turbo, la de 165 CV, en color marró metalitzat i ens vam decidir finalment per ell. El 18 de juliol de 1986 el vam estrenar.

Gràcies a Déu que va passar aixó!!!!. Aquesta versió turbo era impressionant, amb unes prestacions brutals. Feia els 0-100 km/k en 7,2 segons i la velocitat màxima era de 218 km/h. Trepitjar l'accelerador a fons en un avançament, obria tot un món de sensacions mai conegudes. Se'ns accelerava el pols quan haviem de fer un avançament. El pare disfrutava realment conduint aquesta macchina..... i jo més!!!!!!

El cotxe era molt segur i estable. Podies fer promigs de velocitat avui dia delictius amd absolut silenci i comoditat. Tots els gadgets que portava de sèrie, incrementaven la sensació de confort a bord: direcció asistida, climatizador automàtic, cuatre alçavidres elèctrics, panys centralitzats, retrovisors exteriors de reglatge elèctric, llums interiors de lectura, un quadre d'instruments que controlava totes les funcions de la mecànica, antiboires davanters, check-control, cinturons de seguretat a les places del darrere. La única opció que no vàrem muntar fou l'ABS i les llantes d'aliatge.... llàstima.

Després de més de 10 anys i 300.000 quilòmetres, el pare el va reemplaçar. Fou el 30 d'octubre de 1996.

Des de que vaig conèixer aquest cotxe, sóc un fan de Lancia. Una marca que a dia d'avui no passa pels seus millors moments, però que té al darrera una història fascinant. No cal dir de quina marca és el meu cotxe actual, veritat?.

Aquí teniu unes fotos d'ell. A la segona es pot veure el pare buscant alguna cosa a l'interior (està feta a Huerta de Vero).

 
 
Fixeu-vos si em va deixar bon record aquest cotxe que, després de molts mesos de buscar i buscar, al juny de 2005 vaig trobar una unitat molt semblant a la que va tenir el pare i me la vaig quedar. El cotxe era també un Thema i.e.turbo, de color negre metalitzat, i venia de Deltebre (Tarragona). Matriculat al maig de 1987, tenia 276.000 quilòmetres. A dia d'avui en té 292.000 i, obviament no és el meu cotxe de diari. El faig servir per anar a alguna quedada de vehicles clàssics i, sobre tot, per ficar-me en el túnel del temps i retrocedir de nou a aquells meravellosos anys.
 
Quan me'l vaig comprar, li vaig ensenyar al pare. De tant en tant feiem una volteta però no el va voler conduir mai. Per mi, aquells curts viatges eren com tornar a finals dels 80, quan viatjàvem plegats en aquell fantàstic Lancia de color marró. Més d'una vegada, quan anava a recollir el pare per anar a algun lloc, li deia que venia amb el "cotxe vell" perqué l'altre no tenia gaire benzina. Obviament, no era veritat, era una manera de reviure el passat.
 
Us el presento
 
 

1 comentari:

  1. Com es pot veure, l'adreça era la del Carrer Malats. Es curiós també destacar que escrigués es castellà, quan a casa, els avis i tota la familia parlàven català... Potser no era políticament correcte l'ús del català en la correspondència privada?? Era sospitós enviar des de l'extranger cartes en català? Curiós, OI?

    ResponElimina