Aventura i esport de risc???

Fa uns quants anys, bastants, ja els calcularem, un dia el nostre pare, inquiet com sempre per anar a caminar i fer excursions, es va encaparrar en fer un trajecte del que li havien parlat en un poble.

Era a l'estiu i erem al poble (Huerta de Vero). En aquella època, sortir a caminar pel bosc o una muntanyeta encara no se li deia senderisme, si no caminar o fer excursions. I prou.
Tampoc existien els esports de risc i aventura. O es feia el boig, si t'atrevies amb coses difícils, o eres un portent, quasi un heroi. O no es feien aquestes "bestiesses".

Un bon dia, algú li va dir que el riuet que passava pel poble, i que li dona nom, el VERO, neixia uns kilòmetres més amunt, a un lloc anomenat  Lecina. I el més bò era que es podia fer caminant. Bé, amb certa dificultat i nedant algún troç, però que hi havia molta gent que per desplaçar-se entre pobles pròxims, quan no hi havia cotxes, ho feia habitualment.

Un descobriment com aquest mereixia una sortida. En Josep va preguntar, comentar, i un cosí polític, li va dir que no era difícil, i es va animar a acompanyar-lo.

En aquella època no hi havia turisme d'aventura, no hi anàven ni els francessos, que posteriorment van "inventar" el "canyonnig" com activitat lúdica a la zona. No existien els neoprens (i si existien , només en tenien el bucejadors profesionals). Per tant, la informació de què disposàven els dos intrèpids aventurers, era... de passada.
Estem parlant d'un home d'aprop la seixantena, i un de uns quaranta i pico. L'Antonio, era el més jove. Es va calçar unes sabates esportives normals, un pantaló curt d'esport, i algna samarreta, i el banyador a sota. El pare, també duia els seu eslip de bany, i la seva roba "oficial" de sortir a caminar, atenció: camisa de màniga curta, de  fil, pantaló curt "mil-ratlles", i espardenyes còmodes... amb elàstics laterals al peu, i fetes de reixeta. I ale! Vàren agafar UN cotxe, crec, i van marxar a mig matí, amb la calma. Els havien dit que era cosa de poques hores....

A les nou de la nit, ja s'ensumaven nervis. A dos quarts de deu, encara no havien arribat. A les deu, tothom es posava nerviós, i van decidir marxar uns quants homes a buscar-los, creient que els havia passat alguna de grossa. No existien els telèfons mòbils, evidentment.

Allà les onze i pico de la nit, van arribar tothom, amb els dos aventurers rescatats, plens d'espines clavades, esgarrapades de les branques, el papa descalç, esgotats. QUè havia passat? Que en sortir del segon tram aquàtic, la sola de les espardenyes s'havia desfet. El camí és llarg i pesat, l'aigua és freda, i cansa. Quan queia la tarda, i veient que ni lligant les soles amb branques podia seguir caminant, el cosi va intentar sortir del barranc trepant per arribar a la carretera, en algun punt, pe`ro es van equivocar, i van anar a parar a un poble abandonat que hi ha. VAn coincidir per la carretera, de tornada cap al cotxe, amb els seus rescatadors.

I per sort, no va passar rès....

Per fer-se una idea, veieu imatges del riu i el seu descèns barranquista...

O mireu un resum del trajecte...